EXTIMITAT D'UNA EXHIBICIONISTA

Aquest relat va ser publicat per primera vegada el 6 de juliol de 2015.

SELFIE: Extimitat d'una exhibicionista

La Natàlia era una noia extravertida a qui li agradava sortir i passar-ho bé, sense comprometre's gaire amb ningú. Tenia molts amics i amigues, coneguts i saludats. Sortia tots els caps de setmana, no parava mai quieta. I sempre trobava la combinació justa de diversió, cultura i esport per tal de poder organitzar-se la vida. Bé, la seva i la d'altres, ja que sovint anava envoltada per una cort d'admiradors i admiradores.

Però la gran passió de la Natàlia no era viatjar, ni fer esport, ni ballar, ni en realitat sortir. La gran passió de la Natàlia era que tothom conegués que viatjava, feia esport, ballava o sortia. La Natàlia era una gran exhibicionista, una narcisista enamorada de si mateixa, era la reina del que s'ha anomenat extimitat ( en contraposició a la intimitat ).

I el selfie va ser un gran invent. La Natàlia no parava de fer fotos d'ella i els amics i amigues. I la gràcia no era que algú fes aquestes fotos, no. La veritable gràcia era fer-les ella mateixa. Mai les havia pogut fer amb la càmera digital senzilla que tenia, però l'arribada dels smartphones la va ajudar molt i molt.

La primera vegada que es va fer un selfie només va aconseguir fotografiar-se una orella i part dels cabells rossos, llargs i rinxolats. Amb pràctica i molta paciència va aconseguir trobar la distància i angle correctes per tal de fer-se bones fotos de si mateixa, sola o acompanyada.

De seguida que va poder, va canviar de telèfon. El nou model feia fotos per les dues bandes, amb la qual cosa va poder fer-se selfies sense haver de fer posturetes estranyes. Podia veure el que feia sense necessitat d'imaginar-se la foto, ja que la tenia al seu davant.

I llavors, el Nadal passat va començar a veure's un estrany accessori que allargava el teu braç i al qual s'hi podia afegir el telèfon per tal de fer-se els selfies amb tota la comoditat, el famós pal per a selfies.

Un amic de la Natàlia, cirurgià en un important hospital, un amic que pertanyia a la seva cort i volia ser alguna cosa més que un amic, li va regalar un d'aquests pals, dels més cars, amb Bluetooth integrat, compatible amb el seu mòbil.

La Natàlia va provar-ho de seguida i va quedar encantada. Cada vegada feia més i més fotos i les pujava al seu Facebook o a l'Instagram. Al principi, a les fotos sortia com a convidat el pal, però, després de fer proves i proves, el va agafar per mà. Tothom estava encantat de veure-la tan maca i tan feliç. Per suposat, ella també.

I per l'Instagram va retrobar-se a un antic amic amb el que va començar a sortir una mica més seriosament. I ja no hi havia tantes sortides de cap de setmana amb la seva cort d'amics i amigues. Però la Natàlia seguia amb la seva afició als selfies i seguia ensenyant a tothom tot el que feia amb el seu xicot.

La Natàlia va desaparèixer una nit de setembre poc després que el seu noi la deixés a la porta de casa. Ningú no va saber res d'ella durant quatre dies, fins que el seu noi va rebre una trucada d'ella:

- "Carles, no t'espantis. Estic a l'Hospital General. Vine".

I quan ell va arribar, va veure com la Natàlia somreia amb aquell somriure que enlluernava a tothom i li mostrava la seva nova pròtesi. Allà on abans hi havia el braç dret, ara tenia el pal del selfie.

I ella va fer una foto dels dos, ben macos, i la va pujar de seguida al seu compte d'Instagram, mentre el cirurgià, furiós, es mossegava les ungles tan i tan fort, que es va arrencar un trosset de la falange del seu índex.

PARANOIA

Publicat per primer cop el 5 de juliol de 2015

El cinquè relat de la sèrie tecnològica, relacionat amb el món dels antivirus, ja és aquí per tothom. Espero que el gaudiu.

ANTIVIRUS: PARANOIA

El meu ordinador funcionava pitjor cada dia, trigava molt a arrencar, anava molt i molt lent i es penjava sovint. És clar, ja tenia un parell d'anys i mai no l'havia tractat gaire bé, amb dies i dies de funcionament sense descans, tot descarregant pel·lícules, sèries, videojocs, llibres i altres programes i arxius. Però això no era el pitjor de tot. La paranoia que tinc des de fa anys a que algú converteixi el meu ordinador en el seu camp d'entrenament del nivell 0 del  hacker, fa que m'hagi convertit en un paranoic de la seguretat. Hi vaig instal·lar un antivirus, i un segon, i un programa anti key loggers i un altre contra els troians. Vaig seguir amb encriptadors, navegació anònima i tot tipus de trucs i programes per tal de ser el més invisible possible. La meva seguretat era la meva prioritat i potser això feia que el meu ordinador no funcionés del tot bé amb tants programes carregats des de l'inici.

Però tot va canviar quan el meu antivirus em va avisar que estava a punt de caducar. Jo sempre havia fet servir programes gratuïts i en alguns casos, pocs, havia pagat per una llicència. Però en aquell moment, anava molt escurat per pagar els 44,99 $ que valia la nova versió de l'antivirus. I em vaig començar a desesperar.

Calia decidir-se ràpidament. Convertir-me en un dels pirates que tant odiava i fer servir una versió no legal, deixar de tenir l'antivirus que em funcionava tan bé o fer servir només aquell de l'osset que pesa i pesa però no detecta gairebé res. Trobar els diners seria difícil. A no ser que els demanés a algun conegut, però em semblava que tots estaven igual o pitjor que jo. Va arribar el moment no desitjat en el que el meu estimat antivirus deixava de funcionar i el vaig desinstal·lar. Estava corrent un gran risc, però no podia fer res més. M'estava desesperant, pujava per les parets, s'havia d'actuar ja.

I em vaig decidir després d'un parell d'hores de navegació. Vaig trobar un nou antivirus que semblava la solució al meu problema. Pesava poc, gairebé no consumia recursos, semblava ràpid i fiable i era gratuït del tot. La descàrrega i la instal·lació anaven molt bé fins el moment que em va preguntar si volia desinstal·lar l'antivirus que hi havia en segon pla. Vaig respondre afirmativament i llavors un missatge emergent em va avisar que es procedia a esborrar tota la informació disponible en tots els discos de la xarxa. No podia ser.

I llavors vaig començar a escriure aquest correu que espero que pugui enviar i que pugui ser llegit. Estan esborrant la MEVA memòria per tal que no recordi res del passat i em converteixi en un ésser anodí que no sap pensar i només sap obeir ordres per més absurdes que siguin.

Si pots arribar a llegir això, vigila el que fas amb els antivirus, ja que sovint són més intel·ligents que nosaltres, aprenen de nosaltres i poden canviar la nostra vida. Bona sort...

L'ETIQUETA

Aquest relat va ser publicat per primera vegada el 5 de juliol de 2015.

Un altre relat de la sèrie tecnològica. I ja van 4, després de Misteri a la impressora de la biblioteca, Maleïda Laura i El col·leccionista de gadgets. En aquest relat, el protagonista és un noi que fa 12 anys i li regalen un mòbil.

INSTAGRAM: L'ETIQUETA

Quan a l'Àlex li van regalar el seu smartphone als 12 anys, encara no sabia l'ús que pensava fer-ne. Sabia que faria servir les trucades de veu i el Whatsapp, ja que s'havia convertit en l'únic de la colla que no estava comunicat amb els altres.

Vaig obrir la caixa i vaig veure un lluent Galaxy J1. Potser no era el millor mòbil que hi havia al mercat, però tampoc el pitjor i vaig ser feliç. De seguida el vaig obrir, vaig col·locar la SIM d'aquella andròmina vella que m'havia passat el pare quan es va comprar l'iPhone (el meu pare és un desgraciat i l'odio) i situar la bateria al seu lloc i vaig prémer el botó per encendre'l.

A l'Àlex se li va obrir un món de possibilitats. Trucar algun amic, baixar apps al mòbil, mirar si els contactes estan on han de ser, tafanejar entre les aplis preinstal·lades, canviar configuracions,... tot un seguit de tasques a fer.

I vaig agafar un paper i un llapis i em vaig fer una llista amb tot el que volia fer amb el mòbil:

- Configurar el Wifi. Dos minuts.

- Mirar els contactes. Un minut.

- Descarregar Whatsapp. Vaig clicar sobre la icona de Play Store, vaig cercar Whatsapp i de seguida es va començar a descarregar. Vaig haver de donar algunes dades i em va avisar que el tindria un any gratis i després hauria de pagar. Bé, ja veurem. Una vegada instal·lat, anava a obrir-lo, però em va cridar l'atenció una altra aplicació, que era entre les especialment recomanades, i tenia una alta puntuació. l'Instagram. I la vaig descarregar i es va instal·lar. Vaig haver de registrar-me i donar algunes dades no gaire importants. Vaig afegir una de les fotos que tenia al Face i vaig començar a fer-hi una ullada.

De seguida l'Àlex es va convertir en un instagramer. Feia fotos amb el mòbil, les editava, les etiquetava i les pujava. Cada dia dedicava hores a fer fotos i més fotos. Es va convertir en un expert de l'aplicació. Donava consells a altres usuaris, feia tutorials i va crear una web amb tot de trucs i ajuts.

Quan portava 9999 fotos pujades, vaig rebre un missatge privat. Se'm convidava a instal·lar una petita aplicació, a fer-me un selfie i a pujar-lo amb l'etiqueta  #unaltremes. Clar, vaig pensar que només em faltava una foto per les deu mil i que seria alguna cosa dels programadors de l'Instagram. I llavors em vaig fer el selfie, el vaig etiquetar i pujar.

L'Àlex encara no ha fet tretze anys i ja l'he capturat. Aquesta va ser la darrera foto que es va fer a la seva vida. L'aplicació instal·lada captura l'ànima de la gent i els mata instantàniament. #unaltremes... (#un altre tonto més que pica, però és clar, no podia fer servir aquesta etiqueta).

EL COL·LECCIONISTA DE GADGETS

Aquest conte va ser publicat per primera vegada el 4 de juliol de 2015.

Seguint amb els relats relacionats amb les tecnologies, ara us proposo un de curtet, on el protagonista està captivat per tot allò que es pot endollar mitjançant el port USB.

USB: El col·leccionista de gadgets

Com a fanàtic i amant de les noves tecnologies, fa temps que l'Oriol va comprant gadgets i més gadgets, els quals queden arraconats en qualsevol dels calaixos que té a la taula del seu estudi o en algun dels armaris de casa seva. Des d'un microscopi fins tot tipus de cables i accessoris, la majoria inútils, resten ignorats. Per què té aquell llum USB que gairebé no dóna llum? Si vol llegir, no li serveix. Gairebé no s'hi veu. Però els compra, els colecciona, els guarda i els contempla com si fos el més gran dels tresors del món. Els té classificats en un llistat on apunta alguna de les característiques principals de cadascun dels gadgets.

Durant el dia, l'Oriol, programador de webs, treballa assegut a la seva cadira davant l'ordinador. Forma part d'un grup internacional de programadors free lance que col·laboren entre ells per tal de millorar la seguretat de les webs. Cada dia veu més clar que no pot seguir amb un ordinador amb tants pocs ports USB. I un dels seus companys li dóna la solució perfecta.

Després d'anys d'acumular tots aquests objectes, cada vegada es tornen més sofisticats i amb nous usos. Ja no només té endollats el mòbil, la tablet i altres d'aquests objectes, sinó que el seu bolígraf, el rellotge, les ulleres i altres màquines que fa servir diàriament les té connectades al seu ordinador, que necessita molts ports USB i ampliacions per tal de donar energia a totes aquestes andròmines.

Avui, l'Oriol no podrà treballar. Ha d'anar a l'hospital on li han de fer una petita intervenció. Sap que és del tot necessària i no és gens difícil, però entrar en un quiròfan no agrada a ningú (o gairebé a ningú). La intervenció està prevista a mig matí i a la tarda, després d'unes hores en observació, podrà marxar a casa. El doctor, abans de donar-li l'alta, li explica algunes precaucions bàsiques que ha de seguir amb les ferides, com no fer moviments bruscos, vigilar amb l'aigua o no fer servir roba massa ajustada. I, finalment, marxa a casa. Es troba cansat i no veu el moment d'anar a dormir.

Quan arriba a casa, seu a la seva cadira i tanca els ulls per un moment. No aconsegueix adormir-se, però nota com a poc a poc va començant a entrar en un dolç sopor. Sap que no pot quedar-se adormit així i llavors es treu la camisa. Mira el que li han fet i somriu. Dalt del braç esquerre, per sota la clavícula, té un petit forat. Dalt del dret, hi penja un petit cable. A partir d'ara, l'Oriol pot endollar-se per carregar-se i pot endollar tots els gadgets que vulgui al seu cos. Ara l'Oriol és l'home USB.

MALEÏDA LAURA

Publicat per primer cop el 3 de juliol de 2015

El procés (creatiu, no l'altre) m'està portant pel camí del relat. Si fa uns mesos, un moment de rauxa em va portar a escriure Misteri a la impressora de la biblioteca, ara us deixo un altre relat, més llarg, més pensat, amb un petit fons autobiogràfic (no tot, és clar) sobre les relacions humanes. És el segon relat de la sèrie informàtica...

FACEBOOK: MALEÏDA LAURA

3 de juliol de 2015

Una de la matinada. Fa molta calor. El llit t'escalfa tant que no pots deixar de suar. T'aixeques per anar a pixar, beus un glop d'aigua gairebé gelada i tornes a intentar dormir. Però no pots. Saps que et costarà tornar a agafar la son. Sempre ha sigut així. Merda d'estius amb nits a gairebé 30º. Intentes relaxar-te amb la ràdio. No hi ha manera. No pots dormir. Una tertúlia esportiva amb tot de suposats periodistes cridant. I una altra. I una altra. Un programa religiós. Tarot. Un programa de cinema per intel·lectuals on no hi ha intel·lectuals ni oients. Música estrident. Gent que s'insulta. Música clàssica. Potser així. I quan comences a dormir de nou, escoltes La cavalcada de les valquíries, de Wagner, que sempre te la recorda. Encara no ho has superat. Et va abandonar fa tres anys. Un estiu com el d'enguany. Va conéixer un paio a la seva feina, un altre secretari com ella i van començar a follar el primer dia que es van veure. Atracció bèstial. Polvos increïbles. I de seguida t'ho va explicar, que n'havia conegut un altre. Que aquest, en Ramon, li feia sentir tot el que tu no li havies fet sentir mai. I et fa mal. I plores. I t'arrossegues. I no serveix de res. I la Laura se'n va anar... amb el Ramon, per sempre.

I te'n vas a encendre el portàtil i l'aire condicionat. Això és vida. Quarts de dues. Potser podràs tornar a agafar la son i dormir una mica més. Et connectes a Internet i obres el teu Facebook. Tens un grapat de missatges, que vas mirant sense interés, de gent a qui gairebé no coneixes. No pot ser. Tens un missatge de la Laura. "Ens hem de veure, Xavi. És molt important. No em fallis". Totalment inesperat. És impossible que t'escrigui després de tant de temps. No saps què fer. Respondre? Enviar-la a pastar fang? Ignorar-la? Potser això. No es mereix que li dediquis ni un segon del teu temps, tot i que encara no l'has oblidat. No te l'has tret de sobre i saps que mai te la treuràs. Baixes la tapa del portàtil i ho deixes estar per aquesta nit. Vas al llit. T'estires. Maleïda calor. Maleïda Laura. Intentes dormir. Escoltes la ràdio. Vas passant emissores sense trobar-ne una que et calmi. Però vas caient a poc a poc i, en algun moment de la nit, quarts de cinc, sembla que t'adorms.

6 de juliol de 2015

Et despertes amb el Basté, que encara no ha agafat vacances, parlant de llistes pel sí, llistes pel no i llistes per la tercera via. Ara mateix encara que no saps ni qui ets ni on ets. Fa calor, però el meteoròleg de RAC1 diu que el dia serà suportable, amb temperatures que ja estan al voltant dels 18º però que no s'enfilaran més enllà dels 25º. Amb això saps que pots viure bé. I t'aixeques i vas a la dutxa. Mentre un raig d'aigua molt freda et cau a sobre de les espatlles, escoltes un sorollet. No saps ben bé què és, però creus que és el mòbil. Quan surts de la dutxa, gairebé ni t'eixugues. T'agrada la sensació de l'aigua quan rellisca pel teu cos. Sort que tens una tovallola al terra, perquè si no fos així et tocaria fregar-ho tot . Arribes al mòbil i veus que tens alguna cosa al Facebook. Però no te'l mires encara. Obres el portàtil i mentre arrenca et vesteixes. Bermudes, samarreta i sandàlies. No cal que t'arreglis gaire. Tornes a l'ordinador, obres el Chrome i de seguida, el teu Facebook. Mires cap un costat i cap a l'altre. Cantes alguna cosa que se t'ha ficat al cap. Potser la darrera cançoneta d'aquella cervesa tan nostra, tan mediterrània. Missatge al Facebook. Laura Costa et parla. Puta Laura. Maleïda Laura. No pot ser. No en vols saber res d'ella. Mai més. Ara que començaves a oblidar,potser només una mica,  a estar en pau amb tu mateix, t'arriba el passat en forma de missatges de xat al Face. I no vols ni saber què desitja de tu. Vols no saber res d'ella. Però ets curiós i el saber què necessita de tu pot més que l'odi que encara sents per ella. I obres el missatge i llegeixes...

3 de febrer de 2010

Estàs a la planta baixa del Corte Inglés de Sabadell. Busques alguna cosa per autoregalar-te. Potser un llibre, o alguna pel·lícula. Passeges sense un destí fixe i vas a parar al davant del DVD d'Apocalypse Now en un expositor. L'agafes i el comences a mirar. Tot i que és una pel·lícula que has vist moltes vegades, i que ja tens a casa, aquesta és la versió Redux, amb un nou muntatge del director. Una noia està a prop teu i et xiuxiueja que era una gran pel·lícula i que Sheen està genial. Maleïda Laura.

No es podia dir que la Laura fos una dona molt guapa, però tenia alguna cosa que la feia especial. Els seus cabells eren tota una sorpresa alhora que una declaració d'intencions, ja que anaven canviant de forma i color cada poc temps. Els seus ulls, d'un marró tan fosc que gairebé semblaven negres, brillaven amb un puntet picant. Els seus llavis, molsuts, anaven pintats gairebé sempre amb tons vermells o rosats. La seva pell, una mica morena, lluïa lliure d'imperfeccions. Per acabar, el seu nas era gairebé perfecte, però no tenia molt mèrit, ja que havia tingut un accident de moto de jove i se l'havia trencat, amb la qual cosa va necessitar de cirurgia correctiva.

Vas anar a fer un cafè a dalt, amb ella. I et vas enamorar bojament del seu somriure. Laura. El cafè es va allargar gairebé dues hores. I va ser el teu millor regal d'aniversari. Aquella mateixa nit vas cardar amb ella i vas ser seu per sempre més. Estimada Laura, quant l'has estimat i quant l'has arribat a odiar.

28 de setembre de 2012

Et va donar un cop terrible. T'enganyava des de feia mesos. Però ella ja no podia més. Quan vas intentar apropar-te a ella, al llit, va explotar. Maleïda Laura. Et va dir que li feies fàstic. Que ja no podia més. Que mai t'havia estimat. I se't va caure l'ànima. I et va canviar la cara. Ella se'n va anar aquell dia i tu et vas quedar sol, sense saber què fer, sense esma per moure't. I vas morir una mica aquell dia. I vas estar dos dies tancat, fins que no vas tenir més remei que posar-te en marxa. Dos dies per pensar.

6 de juliol de 2015

"Hola Xavi. Necessito veure't. Tenim un problema que ens afecta als dos. No passis de mi. És important". El llegeixes tres o quatre vegades i gairebé el memoritzes. Comences a pensar què serà això tan important que t'ha de dir. Gairebé tres anys sense saber res d'ella i ara, de sobte, aquest missatge misteriós. No em fotis, Laura, això no m'ho pots fer. Ara que gairebé havia aconseguit oblidar el moment que em vas deixar. Ara no, no, no...

T'has de tranquil·litzar. Has de mantenir el cap clar. Pensar possibilitats. Has de contestar o no? Tu diries que no, però pensant-ho fredament, potser paga la pena respondre. I al final trobes la solució. Escrius. "Quedem." Tanques el Face i ara et toca esperar. Potser no serà gaire temps. Potser sí. Et sona el mòbil. Veus que hi ha alguna cosa al Facebook. Tornes a connectar-te al Facebook i busques la resposta. "Ja saps que no podem quedar, Xavi. Ens haurem de comunicar per aquí, pel xat". Penses que no tens altre remei. T'arriba un nou missatge. "Sé que et guanyes bé la vida. Necessito diners i a tu te'n sobren. Ja buscarem com arreglar-ho". No la recordaves així, tan materialista, tan freda. Era tota passió, al menys ho va ser en algun moment...

Maig de 2010

Cada dia passaves més temps amb la Laura. De vegades a casa teva i de vegades a casa d'ella. T'agradava mirar-la mentre passejava mig nua per casa. Mai no havies sentit res així per ningú. Senties la seva olor tan especial, mescla de flors silvestres i humitat de la barreja entre el seu xampú, gel, aigua i la colònia que feia servir i que tu li havies regalat. Quan l'oloraves i la miraves et venien ganes de fer-li l'amor com si hagués de ser l'última vegada que ho faries. I li feies. I ella reia. I xisclava. I cridava. Suposaves que els veïns sentien tot el cor de sorolls i que més d'un s'havia d'excitar amb ells. I llavors somreies i acceleraves el ritme fins que ella tenia un orgasme alliberador. I vau decidir viure junts. Quan t'ho va proposar et vas convertir en la persona més feliç de la terra.

7 de juliol de 2015

Tornes a tenir un altre missatge. "M'han dit que cada vegada et guanyes millor la vida. Que estàs fent molts projectes aquí i allà i que el teu compte bancari té molts zeros. Necessito 150000 €, Xavi. Seguirem en contacte".

Ja està dit. La Laura t'ha explicat el que volia. Pasta, molta pasta. El problema no és la pasta, ja que la tens. El primer problema és que coneix el teu secret. El segon problema és que si pagues ara, pagaràs sempre. I això sí que no pot ser. Has de buscar una altra solució. L'única manera possible ha de ser quedar amb ella, però ella no vol, no pot quedar amb tu. Què coi pots fer? Pensa, barrina...

30 de setembre de 2012

Truques al Ramon i li dius que vols parlar amb ell, que heu d'aclarir el que està passant amb la Laura. Ell està passant el cap de setmana a Tossa de Mar, en un piset que té i decidiu que us trobareu allà. Truques a la seva porta, tard, cap a les 9 o quarts de deu de la nit. T'obre. I li dones una puntada de peu als collons i un cop amb una clau anglesa al cap. Comença a caure cap enrera, però no el deixes, l'agafes, entres al seu pis i tanques la porta. Li expliques que la Laura ens espera i que t'ha d'acompanyar, però no ho vol fer. Li dius que no vols pegar-li més, però que ho hauràs de fer si no es comporta com un bon minyó. I sortiu i pugeu al cotxe. El fas conduir a ell, l'amenaces per tal que no faci burrades i el fas dirigir-se direcció Sant Feliu de Guíxols. Quan arribes a la Urbanització de Pola Giverola el fas endinsar-se en ella i el vas conduint fins un lloc que només tu coneixes. El fas baixar del cotxe, agafes un pic i una pala i camineu cap una pineda. I li expliques que ho sents però que la Laura no seguirà amb ell. Li dius que ha de cavar un forat, un forat per ell, fondo, llarg. Et sap molt de greu i li fas entendre, o almenys ho intentes. Cava durant una bona estona i plora. No siguis així, Ramon. Te l'has follat. Us heu rigut de mi. M'ha enganyat. Me l'has pres. Ho sento però has de pagar el que m'has fet. I quan el forat està fet, comences a donar-li cops fins que cau a dintre i deixa de moure's. Suposes que l'has mort...

8 de juliol de 2015

I comences a xerrar amb ella pel Face. Missatges cada cop més pujadets de to. T'agradaria veure-la per la webcam, però et diu que no li ve de gust, que no es troba còmoda. Que vol els diners i oblidar-se de tot. I li dius que d'acord, però que només faràs l'entrega en mà, al lloc on us vau conéixer. I et diu que d'acord. I quedeu a la tarda...

30 de setembre de 2012

I després de tirar una mica de terra sobre el Ramon, vas cap al cotxe i treus el cos. Puta Laura. Maleïda Laura. S'estava engreixant darrerament. L'has d'arrossegar fins la tomba i la llences a dintre. I els enterres els dos i te'n tornes a casa. Era l'únic que es podia fer. I ho has fet. Ara toca esperar a veure què passa...

8 de juliol de 2015

I durant gairebé tres anys, no ha passat res. I avui, la Laura ha de tornar a morir. Però, si la Laura ja és morta... qui és aquesta nova Laura?

MISTERI A LA IMPRESSORA DE LA BIBLIOTECA

Sempre he escrit, normalment per mi. Però algunes vegades, normalment en moments de cabreig, alguna força interior em dóna l'empenta necessària per compartir. Aquí hi ha una mostra d'un dels darrers moments de cabreig...

MISTERI A LA IMPRESSORA DE LA BIBLIOTECA

No pot ser. Una altra vegada. M'he quedat sense fulls. No tinc gaire tinta. Hi ha tot un reguitzell de fulls orfes escampats pel terra de la biblioteca.

No sé quan va començar tot. Fins fa uns mesos, era una de les impressores mimades de l'escola. Ara no, ja no. M'envien treballs estranys per imprimir, que venen de diferents llocs. I el més estrany, ningú els ve a buscar. I aquests fulls... queden en l'oblit dels ignorants.

He preguntat a d'altres impressores, germanes, cosines, amigues i rivals. No els passa el mateix o ,almenys, no tant com a mi. O sigui que sóc única. Sí, única però maltractada.

Maleïda xarxa. Voldria ser-hi en un domicili particular, amb menys feina, amb impressions controlades, que vindrien només a mi i jo podria tractar-les com cal. Però no pot ser. He d'estar aquí, sola a la biblioteca, connectada a la xarxa d'una escola on hi ha ordinadors per tot arreu, impressores a dojo i tothom pot imprimir des de qualsevol lloc. I em pregunto, per què estic predeterminada en algun lloc on no hauria de ser-hi? Per què ningú ha explicat als possibles usuaris que per imprimir cal triar la impressora on vols imprimir i no només clicar el botó d'impressió? Per què em confonen amb les meves germanes, cosines, amigues o rivals?

Estic preocupada. No sóc feliç. No funciono bé. Qui és aquest? No, si us plau, no, no, ... zzzzzzzzzzz.

NOTA: Aquest va ser el darrer document trobat a la impressora HP LaserJet P1606dn (la de la biblioteca, 2a planta), desconnectada per mal funcionament el 5 de febrer del 2015.

FI