Potser el temps lliure que tinc em deixarà fer coses que habitualment no faig, com per exemple, tornar a escriure relats. Aquí va el darrer que he escrit, aquest mateix matí...
JUSTÍCIA POÈTICA
No recordo el moment exacte dels fets, però suposo que ja va ser fa molt de temps. En aquells dies, jo tot just havia començat a treballar i m’havia incorporat a la Unitat d’Investigació de Crims Violents. La primera investigació va ser l’aparició d’un home d’uns 45 o 50 anys, emmanillat, mort a l’habitació d’un hotel de carretera que no tenia molts motius per ser recordat. Potser només el recordarien els centenars de parelles que es registraven al modest establiment per practicar tot el sexe que no farien mai als seus llocs habituals. Tornant al cadàver, l’home estava emmanillat, assegut a una cadira i amb un gorro encastat al seu cap, que suposo no li va deixar veure res els darrers moments de la seva vida. A l’habitació no hi havia cap mena d’identificació, amb la qual cosa vaig anar a recepció a preguntar-hi per l’hoste de la 215. El recepcionista del matí va dir que en aquella habitació no hi havia ningú registrat, amb la qual cosa no ens va servir de gaire. Què coi es pot fer en un cas així? Una vegada es va posar a treballar la científica, la meva presència no era imprescindible i vaig marxar.
Dies després, jo estava ja amb un altre cas, quan ens van començar a arribar resultats de les proves. Vam saber el nom del mort, la seva professió, el seu lloc de residència i el del seu treball i la causa, asfíxia per estrangulament, la qual cosa ja ens ho havia semblat, però calia confirmar. Així, vam arribar a la casa on el mort residia, en una urbanització de luxe propera a la ciutat i vam parlar amb una anodina morena que era la seva dona. Ella va rebre la notícia amb una falta total de reacció, totalment freda. Ens va dir que el seu marit i ella feia temps que anaven cadascú a la seva, que seguien units legalment per motius econòmics, que sabia que el seu marit tenia algunes amigues i que ella mateixa també tenia les seves relacions externes al matrimoni. Així, em va tocar anar a preguntar a la feina d’ell. Potser allà hi tindria més sort.
A l’hospital central de la comarca, tothom coneixia al Dr. Sans, famós cirurgià i conegut pels seus flirts amb el personal de l’hospital. Era conegut per tenir algunes amigues més o menys fixes, alhora que tirava la canya a tothom que li fes mínimament el pes. Preguntant entre els membres del seu equip, la seva darrera conquesta era Míriam, una infermera de trauma, rossa espectacular, a qui el metge havia intentar portar al llit des del primer dia que ella va començar a cobrir una baixa. I segurament, va tenir un èxit ràpid. El doctor va enlluernar la infermera i es veien habitualment en un hotel de carretera. Una tarda, havien quedat per practicar sexe, i segons paraules d’ella els jocs que acostumaven a practicar, van ser una mica més bèsties i ell va morir, ofegat per la pressió de les fortes mans d’ella mentre ella estava sobre ell. La caputxa era normal en les seves trobades, i la forta erecció d’ell era causada per la pastilla blava que s’havia pres. El jurat va veure que ella el va matar, encara que no era la seva intenció i la jutgessa li va posar una condemna no gaire llarga, encara que no recordo el temps que li tocava passar en presó.
I tot això per què ho recordo tot just ara? Perquè ahir ella va morir a la presó, amb una caputxa al cap, estrangulada... Justícia poètica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada